A Catalunya
existeixen més de 200 centres especials de treball (CET) que donen feina a 15.000
persones amb discapacitat. El seu paper és fonamental per assegurar un treball
remunerat a un col·lectiu en risc d’exclusió com són les persones amb
diversitat funcional. La raó de ser d’aquests centres són doncs les persones i
la seva plena integració a nivell social i laboral.
Independentment
de si són d’iniciativa privada o social, els CET són l’element clau per
garantir que milers de persones amb discapacitat tinguin l’oportunitat de tenir
una feina digna i una independència econòmica. Una característica destacada del
treball protegit a Catalunya és la diversitat: hi conviuen fundacions,
cooperatives i empreses privades, associacions i federacions... però tots amb un
objectiu comú que és la normalització de la discapacitat i la seva inclusió en
la societat des de tots els punts de vista.
Durant els
darrers anys, especialment marcats per la crisi i la manca de recursos, ens hem
acostumat a veure com, en l’àmbit dels centres especials de treball, algunes polítiques
públiques estatals i autonòmiques estan premiant més l’origen de l’entitat que
els resultats obtinguts, afavorint d’aquesta manera la iniciativa social però
perjudicant al mateix temps la iniciativa privada. Aquesta diferenciació
d’ajudes i “privilegis” entre centres van en contra de la igualtat
d’oportunitats i impacta directament en els treballadors discapacitats, deixant
en una situació menys favorable als treballadors de CET privats. Quin sentit té
donar l’esquena a desenes de centres que estan contribuït a reduir la
desigualtat? És diferent el treballador d’un centre privat que el que pertany a
un altre sense afany de lucre?
En comptes de penalitzar la iniciativa privada, crec que s’hauria de
valorar la competitivitat responsable: ha arribat el moment de centrar els
esforços en les persones i en l’eficiència. El valor ja no està tant en qui
gasta menys, sinó en aquells actors que millor gestionen els recursos públics,
aquells que generen més llocs de treball i fan millor la seva feina. En aquesta
línia, s’hauria de premiar a les organitzacions que aconsegueixen més i millors
resultats socials amb menys recursos, en definitiva donar un impuls a tots
aquells que siguin més eficients.
Artícle publicat al Diari de la discapacitat. Veure versió on-line a :
